A Catalunya, els pobles i ciutats han integrat històricament la natura a través de la producció agrícola de proximitat i la relació franca amb el seu territori proper, però amb el procés de creixement i concentració urbana (que s’accelera amb la industrialització) la natura es va perdent com a referent als entorns urbans. Els creixements ràpids i descontrolats i la preeminència del cotxe s’uneixen a un procés de degradació mediambiental generalitzat que arriba al seu punt més preocupant en les darreres dècades del segle passat, quan també comença a despertar una profunda consciència ecològica en la societat catalana.